Auschwitz · El crit ofegat

Auschwitz : EL CRIT OFEGAT

Auschwitz i Birkenau són molt més que el testimoni actual de l’holocaust contra els jueus. Va ser l’infern d’uns homes, dones i nens que van néixer per ser exterminats pel fanatisme de pocs que malauradament va convèncer a molts.

Al recinte de Auschwitz es respira com en un cementiri, amb respecte i reflexió, permetent que la visita sigui tan perllongada com capaç sigui un mirar. Tancat per un frondós mur d’arços, a manera d’epitafi a la porta d’accés resa una frase ” Arbeit Macht Frei “, – El treball fa lliure – diu en alemany.

Equipat amb crematoris i cambres de gas, el camp d’extermini d’Auschwitz va ser el major laboratori d’assaig i al’assaig, aconseguint un procés perfectament industrialitzat per aniquilar de manera sistemàtica éssers humans. A molt pocs quilòmetres, Birkenau, el major magatzem receptor de jueus procedents de tot Europa. Es podria dir que els trens arribaven fins a les cambres de gas. Allà acabava el seu trajecte. Els que estaven físicament capacitats eren separats i enviats al camp de treball, el que eventualment alentia la seva mort encara que no el sofriment, ja que el període de supervivència s’allargava a 3 o 4 mesos abans de sucumbir de fam, malaltia o excés de treball. Mentrestant, aquells que no encaixaven perquè arribaven malalts, febles o discapacitats eren aniquilats sense demora. Per als nazis el llistó era molt alt, la gran majoria del transport, entre el 70 i 95%, s’enviava a la cambra de gas.

Actualment caminar pel camp de Birkenau et corprèn. Imaginar en quina situació vivien les víctimes de l’holocaust, fa difícil creure que algú pogués sobreviure física i psicològicament a tanta crueltat.

En els milers de barracons que les mateixes víctimes van construir, la SS s’amuntegava a milions de persones escassament alimentades , dormint en calaixos de fusta , sense robes d’abric i sobretot humiliades en el més profund del seu ésser . Molts no podien suportar més i es llançaven contra la tanca d’arços electrificat amb 5.000 volts .

A les sales d’Auschwitz i els barracons de Birkenau és gairebé perceptible el crit ofegat, el dolor inaudible de les víctimes d’un dels més atroços actes que ha comès l’ésser humà al segle XX. El silenci t’ ensordeix, l’atmosfera està carregada de desesperació i sofriment, passadissos plens de retrats d’homes amb la mirada gastada per tanta crueltat. Amb malaltissa meticulositat, la SS registrava cada dada, cada detall de les seves víctimes. A les parets, milers de rostres amb els seus noms, nombre, alçada, pes, color dels cabells, edat, amb o sense ulleres, la seva procedència, nacionalitat, fins al més nimim detall. Els que estem allà, davant la seva mirada , com si existís la por a despertar l’ assossec de les seves ànimes estem en silenci, no s’escolta comentar als visitants, ni tan sols el murmuri propi dels grups desplaçant d’una habitació a una altra.

Després, en sortir de l’edifici el pols s’accelera, respires profund perquè l’oxigen netegi els pensaments i esperes pacientment que es calmi la ràbia i el dolor barrejats amb impotència i incredulitat .

Els camps de genocidi d’Auschwitz i Birkenau són per sobre de tot el record del que no hauria de repetir-se. La història serveix per fer memòria d’allò que hauríem d’evitar que no tornés a succeir i així, no haver de lamentar en un futur en preguntar-nos com va poder passar?.